Model reduït del pailebot Nuevo Corazón

Nom de la peça: model reduït del pailebot Nuevo Corazón.

Número: 2017

Cronologia:

· Del vaixell original: Es procedí a la seva fusa l'any 1885 i fou desballestat i enfonsat el dia 12 de novembre de 1989.

· Del model reduït: Considerant que no existeix cap plànol original ni cap document vinculant procedent de les drassanes on fou construït el vaixell original, cal esbrinar d'on obtingué el senyor Antonio Sancho Comas, autor de la maqueta, els paràmetres necessaris per a confeccionar-la. Els únics referents fiables que hi ha són els plànols que el prestigiós modelista naval Xavier Pastor Quijada publicà a les darreries dels anys setanta. Llevat d'aquest rigorós treball, no trobarem cap altra font documental, i és molt probable que Antonio Sancho s'hi inspiràs. De fet, comparant la maqueta amb els esmentats plànols tots els elements estructurals resulten coincidents. És per això que podem suposar que la peça s'incorporà a la col·lecció de miniatures de Perlas Manacor a la primeria dels anys vuitanta.

Mides:

Model sencer reduït a escala 1:75

Eslora real del vaixell, 28,75 m / Eslora aproximada de la maqueta, 38 cm

Mànega real del vaixell, 7,05 m / Mànega aproximada de la maqueta, 9,5 cm

Materials:

Fustes de diferent naturalesa, tant pel que fa al bastiment com a l'arboradura i la resta de complements que adornen la coberta (faig, balsa, etc.).

Inclusió d'alguns elements prefabricats que solen vendre's a les botigues especialitzades en modelisme: bossells, àncores, etc.

Llautó i coure: puntes per a la subjecció dels elements estructurals i per a la confecció dels elements de l'eixàrcia ferma.

Cordill per a la confecció dels caps i la resta d'elements de l'eixàrcia volant.

Tela per a la confecció de les veles.

Estat de conservació: Bo.

Procedència: Museu del Moble en Miniatura. Donació efectuada per Perlas Manacor, s.a.

Descripció:

Maqueta sencera que reprodueix de forma fidel les harmonioses línies d'aigua del pailebot Nuevo Corazón, construït a les drassanes de Palma pels mestres d'aixa Joan Mateu Magraner i Francesc Mateu Mas, considerats els millors artesans de la seva època. El seu primer propietari fou el navilier solleric Antoni Arbona Pons i gràcies a les hemeroteques s'han pogut constatar algunes de les rutes que cobria, principalment entre les nostres illes, la costa del llevant peninsular i els ports francesos repartits pel Golf de Lleó. Ho féu amb el senyal distintiu JBDW i presentava un registre brut de 132 tones.

Es tracta d'una maqueta molt ben acabada que, tal i com ja s'ha explicat a l'apartat vinculat a la cronologia, s'avé amb els plànols dipositats a la biblioteca del Museu d'Història de Manacor. Cal destacar la disposició correcta de l'aparell, clarament àuric, i el mateix es pot dir de l'arboradura, de l'eixàrcia i de la resta d'elements estructurals (el timó i l'arjau, l'ancoratge, el cabestrant, els batiports, el balou...).

Context: 

Tipologia clarament atlàntica, tal i com apunta el seu propi nom, un anglicisme acceptat per l'Institut d'Estudis Catalans i per la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Pailebot, pailebote: és la contracció del mot compost pilot's boat, que no s'hauria de traduir literalment perquè en el llenguatge tècnic emprat per la gent marinera significa vaixell de pràctics. Els primers prototips foren construïts a Anglaterra devers el darrer terç del segle XIX i cobriren durant molts anys rutes transoceàniques, però també tingueren una forta implantació a la Mediterrània, sobretot a la conca occidental i molt particularment a les nostres illes. És on es concentrà una part del tràfic marítim que deixà d'operar amb els ports americans, sobretot després de la pèrdua de les darreres colònies d'Espanya (1898). Aquest fet puntual provocà una greu crisi, així com el tancament de nombroses drassanes i navilieres, però poc després esclatà la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la no bel·ligerància d'Espanya en el conflicte afavorí la intensificació del tràfic a la zona. Les drassanes, que abans havien tancat, tornaren a obrir i jugaren un paper fonamental a causa de l'estratègica situació geogràfica de les nostres illes. És aquesta, sens dubte, l'etapa més esplendorosa, durant la qual es constituirien nombroses navilieres, algunes de caire familiar, però ja començava a albirar-se un cert declivi. Devers els anys trenta, competint amb els grans vapors amb una capacitat de càrrega superior, la flota de pailebots es veié relegada al transport de mercaderies que presentaven un marge comercial més aviat escàs. Durant la Guerra Civil Espanyola foren convertits en nolis i el Nuevo Corazón participà activament des de Mallorca i Eivissa en l'avituallament de les tropes franquistes, sobretot després de l'ocupació del Port de Castelló, i sempre sortí il·lès de les perilloses travessies que efectuà. Després arribaria la Segona Guerra Mundial i la postguerra, i dins d'aquest context la flota de motovelers es mantingué precàriament operativa, però als anys cinquanta començaren a entrar en servei grans vaixells de càrrega únicament propulsats amb motors d'explosió, i el que resulta més important, amb una capacitat de càrrega que arribaria a multiplicar-se per mil. Aquest fou el punt d'inflexió que marcaria el tràgic final. Els pailebots i la resta de motovelers deixaren de resultar rendibles i passaren a fer nosa. Si fins aleshores havien aportat beneficis als seus propietaris, ara els provocaven serioses pèrdues i és per això que de mica en mica foren desballestats. A diferència d'altres països de més cap al nord, que han tingut cura de preservar unitats representatives de les tipologies més tradicionals, a l'Estat espanyol fou destruït més d'un 95% de la flota. El 1989 fou cremat i enfonsat el Nuevo Corazón davant les Penyes Roges, circumstància que augmenta la vàlua testimonial de la peça.