Punxó d'ós de s'Hospitalet Vell

Nom de la peça: Punxó.

Número: 6236-1

Cronologia: Entre 1100 i 900 aC, aproximadament (dins el període del Bronze final).

Material: Os.

Dimensions: 9 cm de longitud i 4 cm d'amplada màxima.

Estat de conservació: Regular. Presenta concrecions calcàries adherides i algunes zones erosionades.

Procedència: S’Hospitalet Vell (Manacor).

Descripció:

Es tracta d’un útil obtingut a partir de la part distal d’un metacarp de bou adult. Presenta la zona proximal apuntada de manera asimètrica per abrasió. L’extrem es troba trencat, la qual cosa possiblement significà el final de la seva vida útil i la seva amortització. L’extrem oposat a la punta, probablement usat com a mànec, presenta la superfície completament allisada.

El punxó d’os és un objecte d’origen remot i amb una distribució generalitzada als diferents continents durant la Prehistòria recent, que es va mantenir amb un procés d’elaboració semblant i amb una escassa varietat en la fesomia final, amb el principal condicionant de les espècies faunístiques disponibles a cada entorn.

Context:

Aquest objecte es va recuperar l’any 2010 a les excavacions realitzades al poblat de navetes de s’Hospitalet Vell. En concret, procedeix del nivell d’abandonament de l’interior de la Naveta 4. Això significa que una part important del seu interès resideix en la procedència d’un context estratigràfic, associat a determinats elements arqueològics i que forma part d’un complex d’artefactes. D’aquesta manera es pot realitzar una interpretació de conjunt sobre la funcionalitat de la Naveta 4 i els tipus d’activitats realitzades pels seus habitants. El punxó és el més freqüent entre els instruments d’os de la prehistòria de les Balears. D’acord amb els estudis etnològics i d’arqueologia experimental fets sobre objectes semblants d’altres regions, la seva funció podria estar relacionada amb el treball de la pell i/o amb la cistelleria. També s’ha documentat l’ús de punxons d’os en feines de teixit i en la realització d’empelts.