Maqueta d'un vaixell

Nom de la peça: Maqueta d'un vaixell

Número: 2007

Cronologia: 1969

Mides: Model probablement reduït a escala 1:150. Eslora: 45 cm, la mateixa longitud que també presenta el pal.

Material: Fusta pel que fa al bastiment i l'arboradura; puntes de llautó per a la subjecció dels elements estructurals; roba per a la vela major i fil per a la confecció de l'eixàrcia.

Estat de conservació: Bo.

Procedència: Museu del Moble en Miniatura. Donació de Perlas Manacor, S. A.

Descripció: Pel que fa a la tipologia suposadament representada en el model reduït, es correspondria amb un llaüt desproveït de coberta d'uns trenta-quatre pams d'eslora, però aquest presenta una sèrie d'incongruències que ens indueixen a pensar que no es tracta d'una rèplica, sinó més aviat d'un model que barreja conceptes atribuïbles a diferents tipologies. La incoherència més destacada guarda relació amb els embornals, car les barques sense coberta senzillament no en portaven per qüestions òbvies de seguretat. La presència d'aquests orificis o registres disposats al llarg de la taula que rep el mateix nom respon a la necessitat d'evacuar l'aigua en una barca amb coberta.

Segons la documentació disponible, l'autor s'hauria inspirat en alguns gravats inclosos al Die Balearen de l'arxiduc Lluís Salvador. La data que figura a la placa identificativa resulta coincident (1880). De fet, els gravats de la pàgina 23 del tom II i de les pàgines 215 i 221 del tom III inclouen detalls reflectits a la maqueta, i el senyor Antoni Sancho Comas hauria arribat fins i tot a reproduir els mateixos errors comesos pels dibuixants.

La maqueta està dotada de tres bancs per a vogar i de tres escalemeres per banda, però només hi ha un sol parell de rems, desproveïts dels pertinents estrops.

Les cobertes de proa i popa no disposen de tallamar, element indispensable per a evitar l'entrada d'aigua al bastiment, mentre que s'observa la presència d'un quinzell d'obertura pentagonal no del tot definida a la coberta de popa.

Quant a l'arboradura, la disposició i dimensions són correctes: un pal emproat, recolzat al solc practicat al banc central i inserit a un paramitjal. La proporció de l'antena, -constituïda per dues peces: el car i la pena-, també és correcta. La vela roman enferida i tant el nombre d'enginyes com de badafions no s'avé amb la realitat d'aquests aparells clàssics.

L'eixàrcia presenta nombroses irregularitats. La inexistència de la trossa i el dogal, que serveixen per a conservar l'antena unida al pal, és la més rellevant. La disposició de les estrelleres i dels corresponents bossells resulta inversemblant i el mateix es pot dir de l'amant, desproveït de ternals. Cal destacar l'absència d'orsapops i tampoc s'observa la presència de clavilles per a la subjecció de les maniobres. El fet que la part superior del codast no presenti el rebaix que s'empra per a caçar l'escota de la major, és força significatiu i palesa el que ja hem anunciat abans.

Que el senyor Antoni Sancho era un gran miniaturista i un excel·lent escultor no cal dubtar-ho, però no es pot concloure que fos un modelista naval, car si fos així és del tot impossible que hagués obviat tots els detalls abans indicats, la qual cosa no resta mèrit a la seva obra perquè, malgrat tot, és prou evident que posseïa uns coneixements bàsics sobre disseny i arquitectura naval, i així ho demostra l'harmoniós acoblament dels elements estructurals més importants de la maqueta. Finalment, la presència d'un pedral com a element d'ancoratge és totalment anacrònica i respon a raons estètiques més que no pas funcionals.

Context: Abasta d'ençà de l'edat mitjana, fins a les darreries del segle XIX, data a partir de la qual es prohibeix per llei la construcció de vaixells sense coberta a partir d'una certa eslora, i aquest costum queda relegat a embarcacions més petites (gussis, bots, pasteres, bolitgeres, etcètera).