Rajoles catalanes de s. XIX

Nom de la peça: dos grups de rajoles de mostra.

Cronologia: Grup 1: Principi del segle XVIII.

Grup 2: Final del segle XVIII o principi del XIX.

Mides: ambdós grups de 13 x 13 cm.

Material: ambdós grups de ceràmica vidriada.

Descripció: Anomenam rajoles de mostra les que, elles mateixes o bé en grups de quatre, formen un dibuix amb temes de fullatge o geomètrics, i ornamenten tant els paviments com els sòcols, graons d'escala...

Grup 1: Conjunt de quatre rajoles quadrades vidriades a la cara superior en estannífer (color blanc) i decorades, individualment, amb una estrella de vuit puntes -coneguda com "la rosa dels vents"- en blau i blanc, com a element central. L'estrella té quatre cercles en blau a quatre dels seus vèrtexs - en direcció a Tramuntana, Llevant, Migjorn i Ponent- i està emmarcada amb una garlanda groga, perfilada en manganès i ombrejada en taronjat-ocre, la qual s'estén en forma de triangle lobulat en la direcció dels quatre cercles i   de manera fulliforme cap als quatre cantons. Quan es posen en grup de quatre formen al centre una espècie d'estrella   de cuatre puntes.

Grup 2: Conjunt de quatre rajoles quadrades. Combina motius vegetals i geomètrics sobre vidrat estannífer (de color blanc) a la cara superior. Decorades, individualment, amb una banda ampla diagonal verda sobre la qual trobam set rombes grocs units pel vèrtex i amb un punt central en manganès. De la franja ataronjada que delimita aquesta banda sorgeixen les tiges de dues flors, perfilades en manganès i colorades de verd, groc i taronja. A cada costat de la banda les fulles s'entrellacen formant una espècie de cercle floral. Els dos   extrems lliures de la rajola tenen un triangle verd i taronja, que amb la unió del grup de quatre rajoles formen un rombe.

Procedència: ambdós grups provenen de la col·lecció de ceràmica de mossèn Baltasar Pinya.

Context: Peces manufacturades a tallers catalans. De moment, en desconeixem la ubicació abans de formar part de la col·lecció de ceràmica de Mn. Piña, encara que cal pensar en algun lloc com una església, un lloc públic o una casa senyorial, que eren els llocs que comptaven amb aquest tipus d'art per a la decoració. Del constant contacte comercial que hem tengut amb Catalunya, en queda constància amb la gran quantitat de d'obres repartides arreu de l'illa.

Mallorca no ha tingut una manufactura rellevant de ceràmica decorada, almanco fins a finals del segle XIX amb la fàbrica de "La Roqueta". Les obres de terrissa fina eren importades de fora. Així i tot, coneixem l'existència d'una escombraria de ceràmica a Palma, on està demostrat que es manufacturaven rajoles com les del grup 1, amb restes datades de la mateixa època.

Les rajoles de mostra formen part d'un grup anomenat per complement; podem deduir, doncs, que aquestes rajoles eren considerades no tant de primera línea si no per complementar espais ornamentals, juntament amb altres com les anomenades de quatre, sanefa, mitja sanefa i cantonera .

La producció d'aquests tipus de rajoles manufacturades a final del segle XVIII i principi del XIX, va ser molt abundant a Catalunya, i com més modernes són, més perden en intensitat i colorit.

A principi del s. XIX, Catalunya fou assetjada i envaïda per l'exèrcit napoleònic. Sota el domini polític i econòmic de França, els dissenys es van tornar molt simples i estilitzats, en una reduïda gamma de colors. S'hi repetiren sobretot motius vegetals disposats en forma radial i el clàssic floró d'estil imperi. A mitjan segle XIX l'art de la ceràmica a Catalunya entrà en un període d'eclipsament. La industrialització absorbeix totes les activitats, i ho farà fins que arribi el Modernisme a final de segle.

Explicació simplificada del procés de producció de rajoles vidrades:

Es feia la peça, es deixava assecar i es realitzava una primera cocció.

Se sotmetia el cairó, per la cara que havia de ser pintada, a un bany fet amb estany, plom, arena finíssima i sal marina, aquesta última en molt poca proporció. L'estany tenia per funció donar al bany un accentuat to de blancor, el plom i l'arena produïen el vidriat.

Un cop banyada la peça, es deixava eixugar suficientment perquè el líquid s'enganxàs bé al cairó però no fes degotissos.

Amb la rajola encara humida, es feia el dibuix sobre la capa blanca.

Després de pintada, era sotmesa a una segona cocció. La sal que s'havia posat al bany evitava que el decorat es crivellàs o s'esquerdàs en coure la rajola.