Ribell del taller de Triana de 1850

Nom de la peça: Ribell

Cronologia: 1850

Mides: 28,5 cm diàmetre base; 48 cm diàmetre més gros; 12 cm alt

Material: Pisa estannífera

Descripció: Ribell troncocònic, de parets rectes, sense repeu. Pasta ocre rosada, decorada en manganès, verd coure, groc d'antimoni i blau de cobalt. Fet amb torn i decorat amb pinzell. El cos vertical presenta una gran sanefa geomètrica, combinada amb motius d'ones. Al centre del plat destaca un brau, vist de perfil, i encara que la peça en si i el dibuix són de tipus molt popular, l'anatomia de l'animal resulta correcta. Al voltant del brau hi ha decoració a base d'elements vegetals. L'exterior i part de la base duen coberta de vernís, donat en capes molt més fines que la resta de la decoració. Aquests tipus de peces s'anomenaven ribells de munteria, pels temes que desenvolupen a la decoració.

Procedència: Taller de Triana. Col·lecció mossèn Baltasar Pinya.

Context: Aquest ribell es pot datar a la segona meitat del segle XIX (1850), i va sortir dels populars tallers sevillans de Triana. A la ciutat de Sevilla es poden diferenciar clarament tres tipus de terrissaires, ubicats tots ells dins el barri de Triana. Hi ha els dedicats a la producció de blanc, hi ha les olleries, i hi ha les fàbriques de ceràmica vidriada policroma, que són les úniques que subsisteixen actualment i les que han donat nom a la ceràmica de Triana. Eren hereves de les antigues tècniques de la ceràmica musulmana, i al segle XV es van veure enriquides per la influència de la ceràmica florentina i veneciana. Fins fa relativament poc temps encara hi havia en funcionament unes trenta fàbriques.

Al segle XVIII és quan es defineix el popular tema decoratiu de munteria, que serà el més característic de les fàbriques trianeres fins a l'actualitat. Pel que fa a la decoració, tots els ribells segueixen un esquema molt semblant, amb un ritme a les parets que es repeteix i una decoració central que pot variar. Hi pot haver animals, amb especial predilecció per llebres, cavalls i toros (com és el cas que ens ocupa), hi pot haver figures humanes, que solen representar un moro o un turc, i també hi pot haver representació d'edificis o de rams de flors. A aquests tallers s'usava el torn i la decoració es feia amb pinzell, normalment sobre fons estannífers. Actualment encara es treballa seguint la tradició, encara que hi ha algunes mostres de modernització.

Aquests ribells, se'ls coneix amb el nom de cartageneros, murcianos o lorquianos, perquè suposadament eren transportats, pel riu Guadalquivir, cap a la zona murciana (Cartagena, Águilas, etc.), des d'on es distribuïen a altres indrets de la península, per la costa mediterrània, i fins i tot a Amèrica. Com que en el passat se n'havien localitzat tants a Múrcia, durant molt de temps van ser atribuïts als tallers d'aquesta regió. A les Illes hi van arribar a través del comerç marítim, on foren apreciats, com es dedueix de la seva prolongada conservació en el rebost d'algunes cases benestants. Avui en dia encara és freqüent trobar-ne.