Làpida funerària de Sulaymān ibn Mansūr
Aquesta làpida, la més antiga de les trobades a Mallorca, fou trobada dins un mur de l’església parroquial de Manacor quan varen fer obres al portal major de la segona església. La seva antiguitat indica l’existència d’un poblament andalusí estable a mitjan segle x prop de l’actual vila de Manacor.
Les poques làpides trobades a l’illa fan pensar que Sulaymān ibn Mansūr devia tenir un cert reconeixement social. El sistema d’enterrament emprat sembla que fou la inhumació. Segons el ritual musulmà els difunts es banyen, s’amortallen i són sepultats, amb el difunt orientat cap a la Meca, en sentit perpendicular a l’alquible.
Transcripció:
(Alcorà XXXV, 5) El nom de Déu, clement, misericordiós. O gent! Certament les promeses de Déu són certes. Aquest [és] el sepulcre de Sulaymān [sic] ibn [o fill de] Mansūr, la misericòrdia de Déu [sigui] sobre ell i el seu perdó i la seva complaença. Ell va morir el diumenge, vint-i-sis dies passats de dū al. qa’da de l’any 357.
En època andalusina Mayurqa es dividia en 12 districtes o ‘juz, i Manaqūr n’era el més extens, ocupava els actuals termes de Manacor i Sant Llorenç des Cardassar. L’actual vila de Manacor aleshores s’anomenava Cariat Açoch i era important pel seu mercat i la seva situació en un encreuament de camins. El territori estava ocupat, a la vegada, per comunitats pageses (grups clànics o familiars) que es trobaven disperses en 173 alqueries (qurā) i rafals (arhal), que ens han deixat tan sols ceràmica com a restes materials. També es conserven topònims que podrien tenir un origen àrab o berber. Prop de Cariat Açoch es documenten, a més, dues mesquites que demostren que la població de Manaqūr estava totalment islamitzada: la mesquita de cala Murada i la mesquita de l’honor de Berenguer de Tornamira.
Podem conèixer la vida domèstica de la població islàmica a partir d’objectes tan freqüents com les olles o les agulles, o de més excepcionals com els diferents estris metàl·lics trobats a la cova dels Amagatalls. Les restes ceràmiques ens parlen de la cuina andalusina, des de la preparació dels aliments fins al seu emmagatzematge. Es creu que cada camperol devia practicar diverses activitats econòmiques com la pesca, la ramaderia, l’apicultura, i diverses feines artesanals.
La conquesta
L’expansió dels regnes cristians i la conquesta d’al-Àndalus començà de manera progressiva des del segle xii. L’illa de Mallorca fou conquerida per Jaume I l’any 1229. Els diferents grups andalusins oferiren resistència, refugiant-se a muntanyes, coves i castells. Finalment, el territori fou dividit i repartit, i l’illa fou poblada de nou amb gent procedent de la península.
Són diverses les coves de refugi amb restes amagades, algunes de les quals degueren ser emprades abans de la conquesta com a punts de recol·lecció d’aigua o abeurada d’animals. El coneixement d’aquestes coves ve donat tant per les referències documentals com per la tradició popular, encara que la investigació arqueològica ha permès anar completant aquesta informació amb diferents troballes.
El conjunt de la cova dels Amagatalls es va trobar a una cova natural a Porto Cristo, utilitzada com a refugi davant la conquesta catalana de 1229. Dins d’aquesta cova es van trobar tota mena d’objectes domèstics fàcilment transportables com peces ceràmiques, eines agrícoles, objectes de bronze com agulles, i nombroses frontisses i claus associades a restes de fusta que devien formar part de caixes. L’homogeneïtat i la composició de l’aixovar ens indiquen que devia formar part d’un grup familiar, i és molt il·lustratiu de la manera de viure i les activitats econòmiques que duia a terme aquest grup.