Sala de prehistòria

Sprachnotizen

Sala de prehistòria

MANACOR ABANS DELS HUMANS

 De l’època de l’inici de les glaciacions, ara fa 2.600.000 anys, trobam un tipus de fauna compartida a les Gimnèsies entre la qual destaca el famós Myotragus.

El Myotragus balearicus era un petit bòvid de la subfamília dels caprins. S’assemblava  a una petita cabra robusta amb les extremitats molt curtes que li dificultaven el moviment. Al contrari que els herbívors actuals, tenia una visió frontal i, com a tret distintiu, disposava de dues dents incisives de creixement continu.

Encara no se sap amb certesa la causa de la seva extinció ni si va arribar a conviure amb els humans. En el cas de Manacor, tenim diferents jaciments on han aparegut restes d’aquesta cabreta: la cova del Moro, la cova Genovesa i cala Morlanda, entre d’altres.

Pel que fa al paisatge vegetal, fa aproximadament uns 10.000 anys, les illes presentaven un clima més humit i menys estacional que l’actual, i la vegetació estava adaptada a aquestes condicions ambientals. A Mallorca i Menorca el paisatge estava dominat per boixos, avellaners i, en menor mesura, roures a les zones més favorables. A les àrees litorals es desenvolupaven comunitats de savinars, ginestes bordes i pins. Però en una època entre uns 5.0004.000 anys enrere la vegetació va anar canviant, configurant un nou tipus de paisatge amb un desenvolupament de màquies i garrigues. Les causes d’aquest canvi es deuen a un període de canvi climàtic que té lloc a tota la Mediterrània i que condueix a unes condicions més àrides.

Respecte a la fauna, s’ha de destacar el paper cabdal que han tengut els jaciments paleontològics de la cova de s’Ònix, la cova d’en Rafelino i cala Morlanda per a l’estudi de la fauna prehumana.

ELS PRIMERS POBLADORS

Cap al 2500 aC ja tenim constància de l’arribada dels primers pobladors a Mallorca. Es tracta de població humana que arriba per mar, probablement des d’un punt situat entre el golf de Lleó i el delta de l’Ebre, que són les àrees que permeten una navegació més fàcil a Mallorca i Menorca. Dels seus llocs d’origen duen tots els elements necessaris per reproduir el seu sistema de vida, basat amb una explotació agropecuària del territori.

En el cas de Manacor, hem trobat evidència d’aquest primer poblament a les coves i balmes del barranc de Son Cifre i a la cova de sa Sínia. La ceràmica es coneix com a ceràmica incisa i presenta un tipus de decoració característica, com la que veim en aquests fragments. També a la zona dels Bessons trobam ceràmica i material lític d’aquests primers habitants.

De la cova des Moro de Manacor procedeixen a hores d’ara les datacions més antigues de restes humanes de les Balears.

CULTURA DE LES NAVETES (17001100 aC)

Les navetes d’habitació són edificis de planta allargada i en forma de nau invertida. Tenen una funció d’habitatge.

Les navetes es construeixen amb tècnica ciclòpia, feta a partir de pedres de mida gran assentades en sec. Presenta una coberta feta amb un entramat de bigues, branques, pedres petites i una capa de fang que devia impermeabilitzar el sostre. Els murs amples, fabricats amb doble parament, estaven inclinats cap a l’interior. L’accés es realitzava a través d’una portalada, a vegades amb llinda. Les navetes tenen un espai únic organitzat a partir d’una llar de mida variable que se sol situar a la zona central. Generalment, a la part de l’entrada es treballava i cuinava, mentre que a l’interior hi havia un espai de descans i un altre d’emmagatzematge.

Aquest tipus de casa, la trobam agrupada formant poblats amb una mitjana d’unes deu navetes, però també localitzam habitatges aïllats o petits grups de tres o quatre. En el cas de Manacor, en coneixem casos a zones planes, com  s’Hospitalet Vell, sa Marineta, sa Plana, però també dalt de turons, com el poblat de Calicant.

No sabem gaire coses de les creences de la gent de l’edat del bronze. La documentació que tenim, especialment de la cova des Càrritx de Menorca, ens mostra uns cultes relacionats amb la mare terra i la foscor de les coves. Dins aquestes coves de barrancs i penya-segats es devien realitzar pràctiques rituals i religioses.

Pel que fa al tractament de la mort, la inhumació col·lectiva segueix sent el ritual predominant. El difunt era dipositat dins la foscor de coves sense cobrir-lo amb terra. La successiva deposició de cossos en el mateix espai implicava la remoció i recol·locació de les restes i la desarticulació dels esquelets amb una atenció especial a la disposició dels cranis. 

S’empren les coves naturals de difícil accés situades als barrancs, les coves naturals a les quals s’afegeix un mur ciclopi a manera de tancament i els hipogeus o coves excavades a la roca amb eines de pedra. A Manacor tenim la cova de s’Homonet i el conjunt de Son Ribot com els exemples més característics d’hipogeu, però també en tenim exemples d’altres tipus a cala Murada i a cala Bóta, entre d’altres.

EL TALAIÒTIC. L’INICI D’UN NOU PERÍODE (1100600 aC)

A partir del 1100 aC, Mallorca i Menorca es veuen immerses en una espiral de canvis que provoquen fortes transformacions socioculturals i l’abandonament pacífic dels poblats de navetes d’habitació. El talaiòtic representa un canvi en tots els àmbits de la vida de les comunitats indígenes.

Dins tot aquest context de transició i de canvis socials i polítics trobam l’ocupació del cap costaner de sa Ferradura (Porto Cristo). Es tracta d’una habitació amb un gran espai obert on s’han localitzat deu foganyes. El jaciment sembla ser el producte d’ocupacions intermitents de curta durada, que devia actuar com a refugi emmurallat de protecció. És un exemple de les transformacions socials que provoquen el sorgiment d’una nova realitat cultural a Mallorca durant el bronze final.

La gent s’agrupa en nous assentaments al voltant d’una nova estructura de caràcter comunitari i monumental que inunda el territori, el talaiot. De vegades, fins a quatre o cinc talaiots formen part del mateix poblat. A part d’aquest talaiot (de planta circular o quadrada) també trobam l’existència d’altres construccions monumentals com els túmuls o les plataformes esglaonades. A Manacor tenim els exemples dels talaiots de s’Hospitalet Vell, Bellver Ric, Bendrís, el conjunt de la vall de la Nou i els túmuls de cala Morlanda o sa Gruta, entre d’altres.

METAL·LÚRGIA

Durant la cultura de les navetes els objectes de metall i l’activitat metal·lúrgica adquireixen una gran importància, i això es constata amb els motlos de fosa trobats a s’Hospitalet. Part d’aquests objectes arriben gràcies a les xarxes d’intercanvi, però també ho fa la matèria primera, el coure i l’estany, que són processats a les illes, com ho demostra la troballa de lingots i motlos de fosa als jaciments, encara que també s’ha demostrat l’existència de bronzes amb coure menorquí.

En el talaiòtic, i especialment en el talaiòtic final, hi ha una major variabilitat de peces. Això es veu particularment en el món ritual i funerari, on apareixen objectes de bronze (figures humanes i animals, anells, braçalets, discs decorats, tintinabulla, campanetes...), de ferro (espases, punyals, puntes de llança, ganivets...) i de plom (plaquetes o pectorals decorats).

L’APROFITAMENT DELS ANIMALS I L’AGRICULTURA 

Durant tota la prehistòria balear les restes alimentàries que trobam en els jaciments ens parlen de comunitats pageses amb una economia basada en la ramaderia i l’agricultura. Té un pes major la ramaderia, i les espècies predominants són, en primer lloc, els caprins (grup format per l’ovella i la cabra), seguits del bou i el porc.

Als poblats mallorquins del final de l’edat del bronze és habitual trobar una especialització marcada en la ramaderia d’ovelles i cabres, com s’ha documentat a sa Ferradura, s’Hospitalet Vell a Manacor i els Closos de Can Gaià a Felanitx. Quant a l’aprofitament animal, i estudiant-ne l’edat de sacrifici, podem veure que durant l’edat del bronze hi ha una cria d’animals per a l’aprofitament carni, mentre que a l’època talaiòtica la cria s’orienta principalment cap a l’explotació dels productes que es poden aprofitar sense haver de sacrificar els animals (la llet i els derivats i la llana) i cap a l’aprofitament de la força de la tracció en el cas dels bous. Cap al talaiòtic final ja veim una diversificació dels animals consumits, amb l’aparició del cavall, la gallina, etc. És curiós com, durant tota la prehistòria, tant l’explotació com el consum de recursos marins són molt escassos, per no dir inexistents.

La presència de cereals no és gaire habitual en jaciments arqueològics de la prehistòria balear, fet que pot anar lligat a la seva baixa dispersió, a la llunyania dels camps de conreus i/o a les tècniques de sega. Així i tot, les anàlisis pol·líniques, en el cas de s’Hospitalet Vell, ens indiquen la presència d’espais oberts dedicats a les pastures de bestiar però amb una presència important de conreu de cereals durant tota la prehistòria, ja que apareixen pòl·lens de cereals acompanyats d’altres taxons, com plantatges i roselles, que són indicatius d’aquest cultiu. En concret, durant la fase de les navetes, trobam evidències d’ordi a s’Hospitalet Vell, mentre que els agricultors de sa Ferradura, en els inicis de l’època talaiòtica, conreaven dos cereals: el blat nu i l’ordi. Aquesta pràctica era similar a la dels agricultors de la península Ibèrica i del sud de França.

EL PAISATGE I ELS RECURSOS VEGETALS

L’únic estudi pol·línic de Mallorca, realitzat a s’Albufera, va mostrar que el paisatge de fa 5.000 anys era similar a l’actual, amb un desenvolupament important d’ullastres, estepes, pins, llentiscles i brucs, contemporanis a l’aparició de zones obertes (de camps i pastures) generades pels humans.

 En el cas de Mallorca, al llarg de totes les fases prehistòriques destaca l’ús de tres espècies especialment recurrents com a material combustible: l’ullastre, la mata i el pi. Les restes de carbó d’aquestes espècies apareixen en tota la prehistòria, acompanyades d’altres arbusts també recurrents com aladerns, estepes, brucs, arboceres, lleguminoses o romaní. Altres espècies, pròpies d’ambients humits i molt localitzats, com el llorer, el boix, el teix o el rotaboc, apareixen només de forma testimonial en casos molt puntuals. L’estudi dels carbons ha mostrat l’existència d’un aprofitament diferent de les espècies arbòries durant l’edat del bronze, quan aprovisionar-se de fusta era una tasca de cada família; en canvi, a l’edat del ferro la recollida de fusta per a les foganyes era una activitat comunal.

Com a material constructiu, l’ullastre s’ha documentat a les navetes de s’Hospitalet a partir de la troballa d’un sostre cremat de bigues d’aquesta fusta. L’ullastre és el material emprat majoritàriament també a l’edat del ferro, juntament amb el pi.

CALAIX AMB UNA COMPARATIVA DELS OSSOS

Com es pot veure, la mida dels animals prehistòrics és inferior a l’actual, com es documenta a altres regions del continent europeu en època prehistòrica. Aquesta dramàtica reducció de mida, especialment en els remugants de pastures més exigents, s’ha posat en relació amb un important increment demogràfic i una intensa ocupació del territori, que degué derivar en un empitjorament de la qualitat de l’alimentació dels ramats. És un tret que ja s’observa almenys des de mitjan segon mil·lenni cal BC i es manté durant tota la prehistoria balear.

PUNXONS

El punxó és l’instrument d’os més freqüent de la prehistòria de les Balears. D’acord amb els estudis etnològics i d’arqueologia experimental fets sobre objectes semblants d’altres regions, les seves funcions eren bàsicament les de perforar i allisar, i es feia servir en feines molt diverses del treball de la pell, cistelleria, fusteria i gerreria. També s’ha documentat l’ús de punxons d’os en feines de teixit i en la realització d’empelts.

EL MATERIAL DE PEDRA O LÍTIC

El material de pedra que apareix en els jaciments prehistòrics és molt homogeni durant tota la prehistòria. La major part del conjunt d’eines lítiques està elaborada a partir de roques d’origen local, és a dir, còdols i blocs recollits en els voltants del mateix jaciment, encara que també hi ha eines tallades amb roques d’altres indrets de Mallorca, com el gres vermell del Buntsandstein i, fins i tot, de fora de l’illa, com hem vist a les excavacions de sa Ferradura i s’Hospitalet Vell. Es tracta d’objectes que indiquen la circulació de materials des d’altres territoris en aquest període, i les relacions d’intercanvi amb altres comunitats humanes, com ja hem vist en el cas del metall.                            

EL TALAIÒTIC FINAL O POSTTALAIÒTIC (S. VII aC)

Cap al 550 aC la cultura que havia estat la precursora dels talaiots ja ha desaparegut i ens trobam amb una societat diferent en què els talaiots ja han perdut el seu ús original. A més, el context exterior amb la fundació d’Ibosim (Eivissa) per part dels fenicis i l’establiment d‘un comerç per tota la conca Mediterrània marca les relacions entre les Illes Balears. Els canvis principals d’aquesta societat són els següents:

- La construcció de muralles que envolten els poblats amb una clara intenció defensiva.

  • L’aparició de noves estructures d’habitatge o cases, que tenen com a elements característics un pati, una llar de foc amb una solera de pedra per cuinar, una cisterna per a la recollida d’aigua, un espai de descans i un espai de treball diferenciat.
  • L’actuació dels foners balears en les guerres de la Mediterrània, primer en el segle v aC, i de forma massiva en el segle iii aC.
  • L’increment de la diferenciació social.
  • Un tractament diferenciat a l’hora d’enterrar els morts.
  • L’aparició d’una nova construcció comunitària destinada a una funció de culte, el santuari. El seu caràcter peculiar es fa palès en les troballes que s’hi han realitzat: figures de bronze (guerrers, animals, banyes de bou...) i focs sagrats associats a ofrenes o banquets rituals (grans acumulacions d’ossos animals amb restes de consum de vi).
  • Una major varietat amb la ceràmic indígena i el material metàl·lic. Entre els béns que provenen de l’exterior destaquen les àmfores ebusitanes, que contenien vi; i altres recipients ceràmics a torn de la península Ibèrica, la península Itàlica i el nord d’Àfrica.
  • L’aparició d’un nou producte característic d’aquesta època: les denes de pasta de vidre de colors intensos i mides variables procedents de tallers de l’àrea púnica.

A partir de la meitat del segle iii aC trobam una reestructuració intensa dels poblats. Hi ha incendis i destruccions associats a les Guerres Púniques i a l’aparició dels romans, la qual cosa es nota amb una major arribada de productes itàlics i nous costums.

Ocupacions d’aquesta època, les trobam en els jaciments de s’Hospitalet Vell, Bellver Ric, Sant Josep, es Rafalet Drac, es Rafalet Vell i Vista Alegre Vell, entre d’altres.

LES CREENCES I EL MÓN DELS MORTS

Durant ledat del ferro els llocs denterrament així com els rituals funerarisvan gaudir dun alt grau de variabilitat. Els enterraments apareixen generalment organitzats en necròpolis segregades dels espais dhàbitat

Quant als llocs destinats a enterrament trobam:

  • Coves naturals que ja shavien emprat en fases anteriors i altres que sutilitzaren amb finalitat funerària per primera vegada, com Son Vaquer den Ribera (Manacor).
  • Lús puntual de llocs dhàbitat abandonats amb anterioritat a l’enterrament. Sen troben tant dins de talaiots com en parts abandonades dels poblats talaiòtics  o a linterior de navetes dhabitació, com els casos coneguts a Manacor des Coll i sHospitalet Vell.
  • Els hipogeus excavats a la roca, de vegades amb columna al seu interior, són un fenomen propi de ledat del ferro, des del 800 aC a Menorca i com a mínim des del s. v aC a Mallorca.
  • La construcció de tombes, sigui monument funerari o cambra funerària, és un fenomen que es concentra a les necròpolis de la badia dAlcúdia de Son Real i sIllot des Porros (Santa Margalida).

Quant als rituals funeraris, la inhumació serà la constant durant tot el període, documentant-se el lligament dels cadàvers amb cordes i possiblement dins sudaris de pells. A partir del s. v aC, la variabilitat quant al tractament dels cossos, el mobiliari que els acompanya i el ritual augmentà significativament. Es documenta la utilització de taüts, fins i tot amb iconografia tauromorfa, i de civeres, a més de la utilització durnes de marès amb coberta de la mateixa pedra, de ceràmica amb plats com a coberta o fins i tot dàmfores retallades emprades com a urna. Aquestes urnes varen acollir majoritàriament inhumacions infantils, en molts casos abans del primer any de vida. Els enterraments amb calç serà una altra modalitat ritual.

PREGUNTES FREQÜENTS

Quant feien d’alt els homes prehistòrics?

Les dades actuals demostren que les dones i els homes d’aquesta època tenien una alçada mitjana de 151 i 164 cm respectivament.

A quina edat es morien?

Gràcies a l’excavació de la cova des Càrritx de Menorca coneixem moltes dades de la població prehistòrica. L’esperança de vida de la població era d’entre 35 i 45 anys per ambdós sexes. Hi havia una elevada taxa de mortalitat infantil.

Què menjaven?

Quins aliments empraries si haguessis de cuinar un menú prehistòric?

Fotografies de cuixes de pollastre torrades, faves i llenties, cereal, pa, mores,

iogurt, formatge, llet, etc.

Com anaven vestits?

No sabem gaire cosa de la seva indumentària, però possiblement portaven vestits de pell, i també de teixit, ja que la llana de les ovelles era un element emprat des de l'antiguitat. Per aquest motiu, en els poblats, especialment en les fases del talaiòtic final, és habitual trobar fusaioles i pesos de telar manuals. Els botons i les agulles d’os o metall per a la indumentària i per als cabells ja es feien servir a l’època de les navetes.